Miquel Brunet Miquel va néixer el 6 de gener, dia dels Reis, de 1919, al número 21 del passeig d’Antoni Maura de Manacor –ara és el número 17 del Passeig de Na Camel·la, nom de l’antiga finca, urbanitzada en els primers anys del segle XX–, un passeig al qual, tanmateix, abans i ara, sempre li han dit s’Alameda, en bon mallorquí. Va néixer a la casa que son pare i sa mare havien construït en casar-se, i encara ara hi viu. Va arribar al petit món de la vila manacorina al mateix temps que molts l’abandonaven. Eren els anys forts de l’emigració. El lliberal Francesc Gomila Vadell ocupava la Batlia. I l’electricitat, implantada a la ciutat pocs anys abans, els arribava a través de “La Energía Manacorina”.

MIQUEL BRUNET MIQUEL

Com sempre, tot hagués pogut ser distint. Si Miquel Brunet hagués estat ric en lloc de pobre, alt en comptes de baix, si hagués caminat dret i no coix, si fos dels afores de París en lloc de ser manacorí, si li hagués agradat moure’s més i més enfora, si físicament no li hagués costat tant de fer-ho, si no l’haguessin tornat boig les curses de cavalls que es veuen de la caseta on pinta, si no s’hagués enyorat fins i tot, o sobretot, de les seves gallines, si hagués nascut avui i no en temps tan eixuts i tan aspres, si no estàs sempre a punt per jeure a l’ombra d’una figuera, per entrecavar el sembrat o per anar a cercar nius, si… És clar que no podem continuar així, perquè tot d’una arribaríem a l’obvietat orteguiana sobre l’home i les seves circumstàncies. I les de Miquel Brunet no són més concretes i especials que les de qualsevol altre. Són les que són. Ara bé, potser tenguin unes dimensions més minses i més casolanes que les de la majoria d’homes i dones d’obra remarcable.

Cristina Ros

OPINIONS ARTÍSTIQUES